Lucrècia Borja enamorada

“Misser Pietro meu caríssim: sabent jo que, d’una cosa esperada, l’espera mateixa és part de la satisfacció, perquè l’esperança que encén el desig de posseir aquella cosa ens la representa més bella, vaig resoldre diferir la resposta fins ara; així, esperant vós alguna bella recompensa de les vostres bellíssimes cartes, sigau per vós mateix causa de satisfacció, i deutor i pagador alhora”.

Qui s’expressa amb tan deliciosos arabescs, és la filla d’un papa. En 1518 Lucrècia Borja de 38 anys està a prop de morir però encara no ho sap. S’escriu amb un dels hòmens més poderosos de la cúria romana, el poeta Pietro Bembo (Venècia, 1470 – Roma, 1547), el príncep dels humanistes italians.

Anys arrere, amb ell, havia viscut en secret la seua més bella història d’amor, explicada posteriorment amb tota classe de detalls per l’escriptora italiana Maria Bellonci en la seua obra Lucrècia Borja (3i4, 1992), traduïda al valencià per Joan Francesc Mira.

Nascuda a Subiaco en 1480, Lucrècia Borja va morir a causa de les complicacions del seu huité embaràs en  1519, davall el cel blau de la Romanya. De les últimes llibertats que pogué fruir tancada en palau van formar part precisament aquelles cartes. Ara, reclosa en la Torre dels Lleons del castell de Ferrara, la seua estrela declina.

Però retrocedim en el temps, perquè Pietro Bembo i Lucrècia Borja s’havien conegut en la més àuria i febril jovenesa. Ella, en l’esplendor dels 23, carregava damunt la seua fràgil personeta la història sinistra dels escàndols familiars. Seduïa, desprenia llum, captivava. Ell, envoltat de l’aura que atorga el tracte amb Plató i Aristòtil, petrarquista sempre ardent per una Laura, era als seus magnífics 32 el seductor d’Itàlia.

La vida de Lucrècia Borja en la cort de Ferrara no és un somni de faula, però ho sembla. Pura mercaderia carnal en la batalla pel poder, va de casal en casal i de llit en llit des de la pubertat. Després d’un prometatge incomplit amb un noble valencià, el seu primer matrimoni ha estat anul•lat per son pare, el segon marit arrancat dels seus braços i assassinat, i ara un enllaç amb l’hereu del ducat de Ferrara és un pacte d’Estat. Els Este, un dels llinatges més antics i orgullosos d’Itàlia, han cedit a les pressions del papa Borja, però en la seua claudicació va implícit el desdeny. No la volen, la tracten amb fredor i distància: la veuen com una aventurera sense noblesa de sang.

Alfonso, el marit, es limita a intentar prenyar-la. Ercole, el sogre, la vigila. Ippolito, el cunyat cardenal, la festeja. La vida en palau és una festa galant darrere d’una altra i Lucrècia brilla malgrat tot. I en la cort ducal, sempre plena d’esperits cultivats, artistes, poetes i músics, hi ha qui això ho admira. Un dels seus consellers àulics, Ercole Strozzi, serà qui els facilitarà la coneixença. Strozzi sap que, de cada dama que ha conegut Il Bembo, la literatura ha brotat com el foc.