Hoy es 28 de mayo y se habla de última fila el esprint Magdalena 2024 Última Fila
GRUPO PLAZA

PLAZA PODCAST El Mur

Franco i la seua herència, mig segle després

Reprenim en este segon capítol del podcast sobre memòria històrica “El  mur” amb un tema com el de les restes de Franco que ja no descansen al  mausoleu del monestir del Valle de los Caídos.

sábado, 02 marzo 2024

Reprenim en este segon capítol del podcast sobre memòria històrica  “El mur” amb un tema com el de les restes de Franco que ja no descansen  al mausoleu del monestir del Valle de los Caídos. Estan ara en una tomba  privada, familiar, al xicotet cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Tot i  que es pensava que ara este nou lloc podria convertir-se en espai de  peregrinació per als fascistes, els admiradors incondicionals que encara  li queden al dictador, el ben cert és que el 44 aniversari de la seua  mort, el 20N, ha passat desapercebut per a la gran majoria d’espanyols,  sense pena ni glòria. Franco, el personatge i la màquina de repressió  que va muntar en Espanya durant 40 anys, que queda d’ells, els  franquistes, el seu ressorgiment, el fenomen global de la revitalització  de l’extrema dreta... de tot això, i moltes més coses, parlarem en este  capítol 2, d’El Mur” que du per títol: “Franco i la seua herència”.

En  1975, un Franco agonizant i tremolós guaitava la multitud, francament  impressionant, des del balcó de la plaça d’Orient a Madrid. Un Franco  debilitat i amb un peu en la tomba, però també, no hi ha que oblidar-lo,  un dictador que moriria matant, que acabava de signar les seues últimes  sentències de mort, sense importar-li ni l’oposició explícita del  Vaticà.

Avancem ara, quasi 50 anys. Sense dubte, Les coses han canviat, i tant... Este últim ambient, i les imatges que acompanyen el nostre podcast, el gravarem l’equip del programa durant l’exhumació del dictador, i el seu trasllat amb helicòpter, al cementeri de Mingorrubio en El Pardo durant la tardor de 2019. Tant en este cementeri, com a la porta del Valle de los Caídos, es concentraren un grup d’incondicionals per a retre homenatge al Generalísimo y caudillo de España.

Entre los digamos, centenares, no más, de franquistas presentes para dar el último adiós a Franco, destaca un hombre mayor, vestido de paisano, pero que porta en la cabeza con orgullo una boina verde del grupo de operaciones especiales. Lorenzo Fernández afirma que es coronel retirado del ejército español.

Otra voz que destaca es la de Pilar Gutiérrez, toda una autoridad dentro de este reducido círculo activista de franquistas. Líder del denominado Movimiento por España, con presencia activa en redes sociales.

Pilar se reivindica como hija de un ministro (eso sí, poco relevante) franquista. Y en sus respuestas combina perfectamente los insultos, las mentiras, y la reivindicación de Mussolini y Hitler como estadistas que contuvieron junto a Franco el peligro rojo de los comunistas.

Nada más que añadir. La repercusión de esta largamente esperada  exhumación, producida poco antes de las elecciones Generales fue muy  destacable, y las reacciones políticas se sucedieron: Hablan Sánchez,  Iglesias, Arrimadas y Álvarez de Toledo.

I Tornem a Mingorrubio, on l’esperpent segueix, amb este grup ultracristià que ressa el rosari.

Sentada  a la porta de sa casa, trobem a Araceli Maestre, vídua d’un guardia de  Franco i que porta més de 60 anys vivint en este lloc enmig de la serra i  a pocs minuts de Madrid. De fet, els primers ocupants de la  urbanització foren tots escoltes del dictador, en esta zona del Pardo  envoltada de quartells. La seua preocupació ara és que el nou veí del  cementeri, puga acabar amb la tranquilitat del barri.

Una veu autoritzada per a parlar del futur del mausoleu és sense dubte, el  profesor Nicolás Sánchez Albornoz. Quan era estudiant universitari, fou  detingut per fer una pintada i enviat a fer treballs forçats al valle de  los caídos, on va estar fins que va aconseguir escapar-se a França.

Just  al dia següent de l’exhumació, és últim divendres de mes, i hi ha  habitual concentració de familiars de víctimes a la plaça de la mare de  deu de València. És un bon lloc per a buscar reaccions al trasllat amb  Aurora Máñez, Daniel Galán i Pepica Celda.

Así  acababa la guerra, así comenzaba la represión de la paz. Era la  primavera de 1939. Valencia, además, fue de las últimas plazas en caer  en manos de los golpistas: los últimos refugiados abandonaron la  península por el Puerto de Alicante huyendo de la barbarie que se  esperaba que aplicaran los vencedores. En el podcast, oímos un discurso  radiofónico del General Queipo de Llano, responsable del fusilamiento en  Sevilla de 50 mil personas durante el levantamiento fascista, cuyo  cadáver por cierto aún reposa en la basílica de la Macarena.

España  estaba destrozada, convertida en un solar después de tres cruentos años  de guerra, y Franco encabezó la victoria como uno más del trío de  dictadores fascistas que imperaban en Europa. Hablamos de ello con  Vicente Sánchez Biosca, Catedrático de comunicación en la Universitat de  València.

Franco  intentaba hablar inglés en una grabación para la BBC que escuchamos en  el podcast. Fueron los primeros años en los que parecía que España sólo  se había avanzado a un destino inexorable en todo el continente por el  que avanzaban sin control primero, contenidas después, las tropas nazis  del Fuhrer y del Duce.

Los vaivenes de la  política internacional en la convulsa Europa, se hacían sentir en el  ritmo de fusilamientos en el paraje del Terrer en Paterna.

L’autarquia  va deixar pas al desarrollisme. I el règim va escomençar a reivindicar  els vint-i cinc anys de pau. Era cert: Franco va instaurar la Pau dels  cementeris.

El NODO va convertir-se en órgan de  propaganda audiovisual de la dictadura, d’obligat vissionat en cada  sessió de cine, arribant, en una època en la que la televisió encara no  s’havia implantat, al més oblidat racó del país.

Franco  va morir al seu llit, la democracia va arribar, amb ella la llei  d’amnistia de 1977, i la reivindicació dels caiguts es va quedar com una  asignatura pendent al nostre país.

Juan Carlos Colomer es profesor de didàctica de la història i membre de  l’aula de memòria democràtica de la Universitat de València. És  conscient que la Institució no sempre va jugar un paper exemplar en esta  història.

Pero, més enllà del deure de fer  justicia amb unes víctimes que ja estaven quasi oblidades, ara un nou  factor entra en joc en el tauler de la memòria: la pujada dels nous  partits populistes d’extrema dreta, com Vox a Espanya.

L’atac  a la memoria ha arribat més enllà, entrant directament en la  desqualificació i l’insult. Ortega Smith, secretari general de Vox.

Quasi  arribem al final del capítol segon, amb la nostra secció fixa que  apareixerà sempre en este podcast, que anomenem “El calaix dels  testimonis encadenats”, on sentirem les històries dels represaliats,  dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són  històries contades a casa, en veu baixa, per si algú de fora ho sentia i  denunciava, i que es conserven gràcies als familiars. Ara és temps de  sentirles en veu alta. Recuperem hui les històries de tres afusellats a  Paterna, en la veu de les seues netes: María Navarro, de Meliana, Amparo  Belmonte, també de Meliana, i Marlen Gomar, de la Pobla Llarga.


El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Podcasts Relacionados

next

Conecta con nosotros

Plaza Podcast, desde cualquier medio

TikTok Linkedin

Suscríbete al boletín

Cada sábado una selección de los mejores contenidos en tu email


Quiero suscribirme