Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.
Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré en italià i això també caldrà explicar-ho.
La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.
La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.