En este capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem dels que salvaren la vida, però a canvi de deixar darrere sa casa, la família, els amics... Davant l’avanç de les tropes dels fascistes, per la frontera de França escaparen molts, que trobaren a l’altra banda camps de concentració, fred, fam, maltractes i damunt, una nova guerra contra els nazis. Molts escaparen cap al sud, cap al Marroc i a Orà, en vaixells com el mític Stanbrook, que va salpar del Port d’Alacant salvant a milers, però també deixant en terra a altres tants republicans desesperats que en breu, s’enfrontarien a la repressió i a la mort. En l’Stanbrook viatjava un borrianenc amb una vida de pel·lícula que va salvar la vida eixint d’Espanya pel port d’Alacant a bord del mític Stanbrook: Amado Granell, el valencià que va alliberar París amb les tropes de la França lliure. Un altre destí per als desesperats que fugiren d’Espanya fou Mèxic: fins a 25 mil republicans trobaren una nova oportunitat, una manera d’afrontar el futur en el país americà: entre ells destaca Max Aub, l’autor que millor ha descrit la decepció per l’oblit que van sentir els vells lluitadors per la llibertat.
Faltaban tan sólo cuatro días para el final de la guerra, y el puerto de Alicante se convirtió en casi el último trozo de tierra por conquistar por los golpistas, en el fin del mundo para veinte mil republicanos que se hacinaron en los muelles, intentando huir de la venganza de los vencedores, para los que convertirse en refugiado era la única esperanza de sobrevivir. Tan sólo unos pocos lo consiguieron. Y de ellos, la mayoría lo hicieron gracias a un barco que se convirtió en mítico, el Stanbrook, y un capitán de origen galés, Archibald Dickson, que ese día entró, con todos los honores, en el cielo de los héroes.
El Stanbrook era un modesto carguero británico, pero Dickson decidió que en vez de cargar naranjas, que era la orden de los armadores que tenía que cumplir, en ese viaje llevaría republicanos derrotados, que escaparon así a una muerte casi segura. Hasta tres mil embarcaron camino a Orán en un carguero que iba lleno hasta los topes.
De los que quedaron en tierra, muchos se suicidaron tirándose al mar antes de que llegaran las tropas fascistas italianas que iban a la vanguardia de los sublevados. El resto fueron llevados inicialmente a campos de concentración cercanos, al de los Almendros, al de Albatera. De ahí, a los consejos de guerra, a las ejecuciones sumarísimas por fusilamiento, a las condenas a 40 años por apoyo a la rebelión.