Qui anava a pensar que la celebració del centenari del Gran Teatre vindria marcada per un fet extraordinari, segurament el de major impacte de tota la seua història? Perquè ni tan sols va tancar en un moment especialment dur com la Guerra Civil, quan els cines i els teatres es van posar al servei del govern de la República a través de la Federación Provincial de la Industria del Espectáculo Público de Alicante per a mantenir la distracció d’un poble acorralat pel feixisme; ni tan sols quan encara tenia la forma d’un circ el 1918 i es va estendre la coneguda com a grip espanyola per tot el municipi.

Aquell primer Kursaal es mantenia durament dempeus des d’agost de 1906, moment en què es va crear una societat −La Nueva Económica Obrera− exclusivament per a la construcció del teatre-circ seguint el model que triomfava en altres ciutats d’arrels agrícoles i amb la pretensió, més que de competir amb el teatre Llorente, d’oferir una programació que agradara més a una població que treballava en la indústria del calçat i que buscava omplir els seus moments d’oci. I en aquella societat de principis de segle que entenia el poder de les màquines, l’invent del cinema va desenvolupar un paper fonamental fins a convertir-se en un hàbit per sobre de les revistes de varietats i el teatre. Per això, aquell fatídic any de 1918 els propietaris del teatre, els socis de La Electromotora Equitativa, van decidir enderrocar-lo després d’un hivern que va acabar fent malbé la seua coberta. A pesar de la delicada situació de la població, es va habilitar la zona del vestíbul per a continuar l’espectacle mentre duraren les obres, que van començar al febrer de 1919.

El març de 1920, el dia 24, es va inaugurar el nou Kursaal, encara que el protagonista no va ser el cinema, ni tan sols les obres que durant cinc dies posaren en escena Margarita Xirgu i Enrique Borrás, va ser l’edifici mateix que, com afirmava el redactor del setmanari La Libertad, era un veritable miracle, possible gràcies a la butxaca d’uns prohoms que havien dotat a Elx d’una meravellosa joia d’art, d’un majestuós palau d’espectacles, com mai havien pogut somniar. El teatre, es pot continuar llegint en aquella notícia, estava construït amb tota la riquesa possible, amb una veritable exhibició de bon gust mitjançant l’enllumenat i l’ornamentació per tot arreu, per la sala de butaques, les llotges, el teló, l’escenari i les terrasses, per tal que Elx disposara d’un monument més per a admiració dels forans i goig dels il·licitans.