Col·loqui de dames, la peça més escandalosa i eròtica del segle XV valencià

Entre finals del segle XV i mitjan del XVI una part important de la literatura valenciana centrà la seua temàtica en la sexualitat i les relacions entre hòmens i dones. L’Espill, Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan… Però només una d’elles, el Col•loqui de dames, feu que el primer gran filòleg i erudit de la Renaixença catalana, Milà i Fontanals, correguera a confessar-se.

Nascut en 1818, als 8 anys la família es traslladà de la seua Vilafranca del Penedés natal a Barcelona, on es llicencià en Dret i es doctorà en Filosofia i Lletres. A l’any següent ja era catedràtic de Literatura en la Universitat de Barcelona.

En la dècada de 1850, Milà i Fontanals dedicà els seus estudis a rescatar la poesia popular, l’èpica, la tradició trobadoresca i tots aquells textos medievals que arribaren a les seues mans. I degué ser llavors quan accedí al manuscrit 151 de la seua biblioteca universitària, el Jardinet d’orats, on el notari barceloní Narcís Gual havia copiat en 1486 una norantena de textos en vers catalans, valencians, castellans i italians, entre els quals hi havia un intitulat “Col•loqui e rehonament fet entre dues dames…”.

El jove catedràtic el llegí i, tot i les dificultats de comprensió per la llengua de l’època, moltes coses li arribaren nítides: les metàfores sobre els òrgans sexuals, les accions relatades, els insults desvergonyits, el sacrilegi flagrant. Isqué del Convent del Carme, on aleshores estava la Universitat de Barcelona, i se n’anà urgentment a confessar-se, segons explicà posteriorment el bibliòfil Ramon Miquel i Planas.

Què és el que contenia el que posteriorment ha estat anomenat Col•loqui de dames per a provocar aquella reacció? Segons el mateix Miquel i Planas era una “obra d’una perversió poques vegades igualada en literatura” i per als filòlegs valencians Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, que en van fer la darrera edició en Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI (1982), el text assumix “una llibertat d’expressió irreductible”, ja que “tres dames, la casada, la viuda i la beata, es lliuren a una conversa en la qual, entre xafarderies i crítiques d’un pintoresquisme deliciós, i els atacs irreverents a l’estament eclesiàstic, brolla tota una allau de símbols, metàfores, símils, jocs de paraules i expressions populars, que descriuen increïbles subtileses del joc amorós”. I tot això és el que va escandalitzar a Manuel Milà i Fontanals, en el context que, segons pareix, era molt més purità que el de quatre segles abans.

En concret, el Col•loqui de dames és un poema narratiu de 1.089 versos en codolades –un sistema mètric que alterna huit i quatre síl•labes que rimen apariades–, que possiblement va ser escrit en la mateixa dècada de 1480 per no sabem qui. No debades, tot i haver-se atribuït modernament a Joan Roís de Corella i a Jaume Gasull, en el seu moment va circular de manera anònima, donada la seua extrema irreverència. Una irreverència que comença pel fet que les tres dones parlen de les seues gestes i atributs sexuals i critiquen a tiri bandiri durant l’ofici de “Divendres Sant, dia honest de dol e plany” a la mateixa catedral de València.