Comencem ací una nova aventura radiofònica. Serà amb format de podcast multimèdia, com a serial amb una dotzena de capítols, i en ells parlarem, raonarem, explicarem, sempre coses relacionades amb la memòria. La democràtica, la històrica. Eixa que passats de llarg els 40 anys des que la democràcia va arribar a Espanya, a vegades sembla que es resisteix a vindre, i que les portes i les finestres no acaben d’obrir-se mai del tot. Amb format reportatge, replegant els sons i els testimonis, dels familiars de les víctimes, dels historiadors, dels arqueòlegs, dels investigadors, dels que més en saben d’això. I sempre des d’ací, des de València, perquè la perspectiva, el lloc des d’on mires, ho es quasi tot...
FOTO: Entierro Batiste Gomar
Durant l’exhumació de Francisco Franco, el dictador, del seu mausoleu a Cuelgamuros, el Valle de los Caídos, i el trasllat posterior fins a la seua nova tomba, al cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Una molt més modesta, però encara digna. Un dia històric, malgrat totes les crítiques i controvèrsies que va generar un trasllat, obligat en compliment de la llei de memòria aprovada al 2007. Un dia en el que a la fi, la democràcia espanyola, va donar solució a una injustícia comesa fa 44 anys...
Uns centenars de franquistes es van juntar per a l’ocasió. La impressió que donaven, tot i coneixent l’actual i perillós augment de les postures reivindicatives de la dictadura a nous partits com VOX, era trista i crepuscular. Gent gran, cantant velles i gastades cançons, com d’un altra época. I fregant, en molts casos, l’esperpent.
Hablaremos, de Franco, claro, en este programa. Y del futuro del Valle de los Caídos, no olvidemos que allí están enterradas 33 mil víctimas, de un bando y de otro, sí, pero también “caídas” asesinadas, después de la Guerra Civil, durante la represión franquista. Y que además las trasladaron a Cuelgamuros sin ni siquiera tener el permiso de sus familiares. Algunos de ellos, por cierto, de la Comunidad Valenciana.
En el capítulo1 de este serial radiofónico, vamos a hacer un resumen, un avance, de todo lo que contaremos de manera ampliada, en el resto de entregas. Y las víctimas y sus descendientes, serán sin duda protagonistas de nuestras historias.
Pepica Celda guarda com una relíquia un metxó de cabell de son pare, les bales que li segaren la vida, i l’última carta que va escriure i que ha llegit, per a donar-se ànims, tantes voltes. Ella fou una pionera: va lluitar molts anys per a recuperar les restes de son pare quan semblava que això no importava a ningú. Perquè molts li deien que per a què, que no valia la pena furgar en la història de la repressió franquista. Ella fou la primera, en poder soterrar-lo darrere d’una làpida amb el seu nom escrit, a sa casa, en companyia de sa mare.
La reparación a Pepica ha llegado a tiempo, pero no siempre es así.
FOTO: Pepica Celda
Pero lo importante no es sólo que los familiares recuperen los restos, y puedan darles un entierro digno. Es también vital que se reivindique sus nombres, que se recuerde el crimen, que los asesinatos no caigan en el olvido de los tiempos. Porque sino, dejamos que mueran dos veces...
Quedem amb Alicia Piquer a l’anomenat Sindicat de Rabelbunyol, un sòlid i centenari edifici que ara és la casa de cultura del poble. Precisament fa ara 80 anys, en este lloc, en la mateixa sala que estem fent l’entrevista, el seu tio iaio fou tancat i torturat, en només entrar les tropes nacionals a València.
El final de la guerra i dels bombardejos, no va marcar, com va pregonar el dictador, el principi de 25 anys de pau. Pot ser només, la pau dels cementeris. Vicent Piquer López fou afusellat al mur de Paterna el 30 de gener de 1949 i soterrat a la fossa comuna. El seu únic crim, com el de quasi tots, auxili a la rebelió. Al seu cas, haver treballat a l’ajuntament republicà del seu poble fou motiu suficient per a rebre la pena màxima. Alicia, des de l’associació de familiars de la fossa 113, reivindica més ajuda per a fer les exhumacions.
En esta serie de podcast que presentamos así, con este primer capítulo resumen del programa El Mur, hablaremos de memoria sí, en general, porque creemos que dentro de todo este movimiento de reivindicación, de lucha contra el olvido, hay una parte importante, más allá de la reparación a los familiares y la recuperación de los restos, de difusión, de conocer nuestra historia. Se trata de saber, por fin, qué ocurrió en esos años negros de represión franquista, más allá de los desmanes de ambos bandos durante la guerra civil. Saber y conocer, por ejemplo, que muy cerca de la ciudad de València, sin ningún cartel que nos permita identificarlo, ahora rodeado de autovías y viales, existió un lugar negro. Un lugar donde se ejecutó durante 17 años, a 2.238 personas. És lo que llaman El paredón de España. Lo explica en el podcast Vicent Gabarda, historiador.
FOTO:Vicent Gabarda
Amb el treball de Vicent Gabarda, va escomençar tot. Després de la seua tesi doctoral i el llibre consegüent, va nàixer, a poc a poc, l’interés per saber que havia passat. I Paterna i el seu mur al costat d’un cementeri que dona nom al nostre programa és ara un símbol, i per a nosaltres el leit motiv de bona part de les històries que contarem en este serial. Històries com la de Leoncio Badía, l’enterrador.
Leoncio era només un humil enterrador, però va ajudar a les famílies tot el que va poder. Ell posava botelletes amb el nom baix dels executats. Donava retalls de la roba als familiars, els contava com estaven disposats els cosos dins de la fossa comuna. Xicotets detalls i accions, però que molts anys després, han facilitat la complicada tasca d’identificar a les víctimes, de saber a quí corresponen les restes. Maruja Badia, la seua filla major, va replegar fa unes setmanes l’Alta distinció que la Generalitat Valenciana va donar, a títol póstum, a son pare.
También en el Mur habrá espacio para historias sorprendentes, como la del cantante que miraba al mar y soñaba, Jorge Sepúlveda. Si eres menor de 30 años es casi seguro que no sepas quien es, pero este vocalista fue una auténtica estrella rutilante en los años 40 y 50, cuando compartió escenarios con Antonio Machín o Antonio Molina. Su voz engolada que desgranaba boleros, y su aspecto antiguo y atildado triunfaron en España durante los años más duros de la represión franquista. Pero en realidad, esa voz y ese físico convencionales ocultaban un pasado secreto. Su nombre real fue Luis Sancho Monleón, nacido en la plaza de los escolapios de Valencia. Fue sargento en el ejército rojo, y al acabar la guerra estuvo en el campo de concentración de Albatera. De allí sería “paseado” hasta el cementerio de Valencia, donde fue fusilado. Inexplicablemente, pudo eludir el tiro de gracia y escapar de entre los cadáveres, y acabó, cosas del destino, convirtiéndose años más tarde en el vocalista preferido del régimen. Luis Sancho, el sargento republicano Sancho murió, ya viejo, en 1983. Sú ultima voluntad fue ser enterrado anónimamente en una fosa común, para acabar igual que lo hicieron sus compañeros en 1939.
FOTO: Los Vidal
L’herència de les imatges antigues, la representen els Vidal. Ells són, pare i fill, els dos últims eslabons d’una saga de quatre generacions de fotógrafs. Des que pràcticament la fotografia va nàixer, els Vidal han estat ahí, al peu del canó i amb la seua càmera, sempre a prop de València. Entrem a sa casa, a l’arxiu privat on reposen milions d’imatges d’un valor incalculable, moltes de la guerra i la postguerra.
El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
FOTO: Entierro Batiste Gomar
