En este capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem dels que salvaren la vida, però a canvi de deixar darrere sa casa, la família, els amics...
En este capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem dels que salvaren la vida, però a canvi de deixar darrere sa casa, la família, els amics... Davant l’avanç de les tropes dels fascistes, per la frontera de França escaparen molts, que trobaren a l’altra banda camps de concentració, fred, fam, maltractes i damunt, una nova guerra contra els nazis. Molts escaparen cap al sud, cap al Marroc i a Orà, en vaixells com el mític Stanbrook, que va salpar del Port d’Alacant salvant a milers, però també deixant en terra a altres tants republicans desesperats que en breu, s’enfrontarien a la repressió i a la mort. En l’Stanbrook viatjava un borrianenc amb una vida de pel·lícula que va salvar la vida eixint d’Espanya pel port d’Alacant a bord del mític Stanbrook: Amado Granell, el valencià que va alliberar París amb les tropes de la França lliure. Un altre destí per als desesperats que fugiren d’Espanya fou Mèxic: fins a 25 mil republicans trobaren una nova oportunitat, una manera d’afrontar el futur en el país americà: entre ells destaca Max Aub, l’autor que millor ha descrit la decepció per l’oblit que van sentir els vells lluitadors per la llibertat.
Faltaban tan sólo cuatro días para el final de la guerra, y el puerto de Alicante se convirtió en casi el último trozo de tierra por conquistar por los golpistas, en el fin del mundo para veinte mil republicanos que se hacinaron en los muelles, intentando huir de la venganza de los vencedores, para los que convertirse en refugiado era la única esperanza de sobrevivir. Tan sólo unos pocos lo consiguieron. Y de ellos, la mayoría lo hicieron gracias a un barco que se convirtió en mítico, el Stanbrook, y un capitán de origen galés, Archibald Dickson, que ese día entró, con todos los honores, en el cielo de los héroes.
El Stanbrook era un modesto carguero británico, pero Dickson decidió que en vez de cargar naranjas, que era la orden de los armadores que tenía que cumplir, en ese viaje llevaría republicanos derrotados, que escaparon así a una muerte casi segura. Hasta tres mil embarcaron camino a Orán en un carguero que iba lleno hasta los topes.
De los que quedaron en tierra, muchos se suicidaron tirándose al mar antes de que llegaran las tropas fascistas italianas que iban a la vanguardia de los sublevados. El resto fueron llevados inicialmente a campos de concentración cercanos, al de los Almendros, al de Albatera. De ahí, a los consejos de guerra, a las ejecuciones sumarísimas por fusilamiento, a las condenas a 40 años por apoyo a la rebelión.
Laura Gassó nació en el exilio en Casablanca. Nos cuenta la peripecia que pasó su padre, Antonio Gassó Fuentes “Gaskin” nacido en Xàtiva, piloto de la República vinculado a las Juventudes Socialistas Unificadas y pasajero 753, uno de los afortunados que pudieron subir al Stanbrook.
En Orán, en aquella época en manos de los franceses colaboracionistas del gobierno de Vichy, no fue nada fácil la llegada de los refugiados republicanos que huían de la venganza, de la paz sangrienta de los vencedores... Gaskin escribió un diario, que muchos años después rescató su hija Laura, en el que dejó constancia de todas las penalidades que pasó tras el periplo en el Stanbrook: 4 años en campos de concentración, hasta que finalmente consiguió escapar.
El borrianenc Amado Granell fou un altre d’eixos tres mil que van aconseguir escapar a la mort segura gràcies a que el capità Dickson va decidir que salvar persones era més important que complir les ordres de l’armador. Granell era ja un militar laureat, que havia combatut al Marroc, i després tota la guerra civil com comandant de la República. Però per davant li quedaven encara llargs i duríssims anys de batalles i guerres.
Juli Esteve va dirigir un documental sobre la increíble peripècia vital de Granell, el Valencià que va alliberar París.
De Gaulle va entrar a París, i va pronunciar el seu célebre discurs: "Nous sommes ici. Nous sommes ici chez nous dans Paris levé, debout pour se libérer et qui a su le faire de ses mains. Non, nous ne dissimulerons pas cette émotion profonde et sacrée. Il y a là des minutes, nous le sentons tous, qui dépassent chacune de nos pauvres vies. Paris, Paris outragé, Paris brisé, Paris martyrisé mais Paris libéré ! Libéré par lui-même, libéré par son peuple avec le concours des armées de la France, avec l’appui et le concours de la France tout entière : c’est-à-dire de la France qui se bat. C’est-à-dire de la seule France, de la vraie France, de la France éternelle".
París, ultrajada, trencada, però alliberada. I el primer en eixa nova ciutat: un valencià. Així va quedar el testimoni visual, en la foto que al dia següent es va publicar al diari. No van acabar ací, les aventures de Granell: fou, temps després, l’encarregat de negociar el recolzament dels republicans a l’infante Don Juan, que finalment va preferir arribar a un acord amb Franco, per convertir el seu hereu, Juan Carlos, en protegit del dictador. A partir d’ahí, Granell és oblidat, tant per França com per Espanya. Torna a Espanya, treballa en diversos oficis i finalment recala aAlacant, on munta una modesta tenda d’electrodomèstics i es dilueix en una gris vida com a civil i en un clamorós oblit de la seua figura. L’any 1972 moria a Sueca en un accident de trànsit.
Durant la conmemoració del 70 aniversari de l’alliberament de París, el president de França, Françoise Hollande, va donar les gràcies a la 9, la divissió formada íntegrament per republicans espanyols. Ahí es va començar a reivindicar, a una banda i altra dels pirineus, a Amado Granell, el valencià que va alliberar París dels nazis.
En esta història de fugides per salvar la vida en acabar la guerra civil, tot i que el futur fora d’Espanya estava marcat per la pèrduda de les arrels i l’eterna nostàlgia per la pàtria perduda, parlem ara d’un altre barco mític, el Sinaía: fou el primer que va eixir des d’Espanya cap a Mèxic. Després en vindrien molts més: 25 mil espanyols acabaren fugint cap al país americà després de la Guerra Civil. I allí trobaren gent que els va rebre amb els braços oberts: el president Lázaro Cárdenas, que ha passat a la historia com l’amic dels republicans, fou el responsable d’aquesta acollida als refugiats, que arribaven amb les butxaques buides i plens d’enyorança pel seu país.
Al podcast sentim el testimoni del profesor de la Universitat de València Juan Miguel Company, net del metge i diputat de Izquierda Republicana Juan Company, exiliat en Mèxic durant 10 anys.
Y entre tantos españoles en México, también se refugió Max Aub, valenciano, aunque nacido en París y de orígenes judíos; intelectual, afiliado al PSOE, miembro del gobierno de la república y diplomático. Hablamos con Teresa Aub, su nieta que vive en Valencia, y que es la presidenta ahora de la fundación que lleva su nombre.
En ese amplio círculo de intelectuales republicanos exiliados destacó el cineasta Luis Buñuel, que después de una breve aventura en Hollywood, decidió que estaba mejor en México. Allí dirigió películas de denuncia social como la de “Los olvidados” ambientada en los barrios marginales de D. F., y que triunfó en el festival de Cannes.
Y precisamente un libro sobre Buñuel, con multitud de entrevistas, dio la excusa a Aub para volver a España.
En “La Gallina ciega”, Max expresó su hondo pesar y su decepción por la situación en España, donde nadie recordaba a gente como él, que lo había dado todo por la libertad. El manto de silencio también tapó al escritor del exilio, del desgarro vital, de la amargura de dejar atrás su tierra sin que nadie reconociera su sacrificio.
La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot, l’espai per a parlar del que durant molts anys estigué prohibit. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden, 80 anys després, els seus nets: Santi Vallés, Teresa Llopis i María Navarro.
El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
