plazapodcast

La memòria, en femení II

En este sèptim capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” seguirem parlant de dones, igual que en el capítol anterior. Però ara ho farem, més be, de les hereves de la memòria. La lluita feminista fou important en la República, fou important en la Guerra, i les dones combateren tant en la rereguarda, com també en la primera línia, com a milicianes, com a maquis. Però fins i tot quan la repressió fou més gran i les dones semblaven totalment recloses en la seguretat de les seues llars, elles foren les depositàries, les encarregades de recordar, de no oblidar, de deixar constància del que havia passat. Ara, les representants de les moltíssimes associacions que porten endavant la lluita per a recuperar els ossos i la memòria dels afusellats, dels morts en les cunetes, són, de manera clarament majoritària, dones. Dones que lluiten, a diari, per a que es sàpiga la veritat, que no s’obliden les ofenses. Com dones foren també les mares de la plaça de maig de l’Argentina, que van aconseguir que la seua lluita es convertira en universal, i que els crims de la dictadura del General Videla no caigueren en l’oblit. Des de la seua tasca com infermeres també, dones valeroses que es jugaren la vida sense demanar res a canvi, aconseguiren que dins de la foscor del temps de guerra, hi haguera rajos de sol i de bondat, com per exemple en la maternitat d’Elna on es refugiaren les republicanes i els seus fills que fugien per la frontera de França. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 7, d'El Mur que du per títol: “La memòria en femení, segona part”. 

Era l’any 1977. Les mares de la plaça de Maig començaren a reunirse davant de la Casa Rosada, seu del govern argentí, per a reclamar a la dictadura de Videla conèixer qué havia passat amb els seus fills i nets. Després es va saber que el règim, sistemàticament, va segrestar, torturar i assassinar als seus opositors. Fou l’anomenada operació Cóndor, un pla secret de repressió coordinada en sis països sudamericans. Les xifres aborronen, 50 mil persones foren assassinades, i altres 30 mil es consideren encara desaparegudes. 

El sistema per ocultar les proves dels crims, fou expeditiu i sistemàtic: es fletaven vols militars nocturns, i es llançava vius al mar als joves considerats subversius.

Las madres y abuelas de la plaza de mayo perseveraron. Siguieron manifestándose, cada jueves, reclamando saber la verdad. Y se convirtieron en un símbolo. Cuando ya les quedó claro que no volverían a ver con vida a los suyos, comenzaron a reclamar que los culpables comparecieran ante los tribunales. Y lo consiguieron, al menos en parte, el General Videla fue finalmente procesado y condenado en Argentina. Hoy en día aún existen como grupo, y aún siguen reivindicando que se sepa toda la verdad. 

En Argentina y también en Chile tuvieron lo suyo. Pero allí han pasado tan sólo 40 años desde que se cometieron los crímenes: justo la mitad que en España. Aquí no hubo madres de mayo, pero sí hijas valientes: hijas como Pepica Celda.


Foto: José Celda

Al pare de Pepica el mataren, i ella diu, l’ha dit en altra ocasió en este mateix programa, que des d’aleshores, quan tenia tan sols 8 anyets, no ha tornat a plorar, ni a riure a gust. Al que mataren fou a l’home, però sa mare també estigué a una presó de dones, al convent de Santa Clara que hui en dia encara existeix, al final de l’Avinguda Pérez Galdós de València.

Quan Pepica va crèixer, es va fer una dona valenta, que sempre va somniar amb recuperar a son pare. Molts anys després d’arribar la democràcia, va trobar l’oportunitat: ella fou la primera en encetar el que fou un llarg i difícil procés que va acabar bé: per fí va aconseguir traure a José Celda de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Parla el nebot de Pepica, el periodista Vicent García Devís, que tant la va ajudar.

  • Tags
  • -->
    Recibe toda la actualidad
    Plaza Podcast

    Recibe toda la actualidad de Plaza Podcast en tu correo