‘Anar a missa i repicar’.
El Ple del Consell va aprovar la setmana passada un decret pel qual declara Bé Immoble d’Interés Cultural (BIC) un conjunt de setanta campanes gòtiques valencianes. Quin gust de repicar deuen pensar els campaners. Aquestes estan datades entre 1250 i 1650 i presenten una rellevància singular pel nostre patrimoni cultural, i pertant és menester protegir-les i donar-les a conéixer. I si fos possible també gaudir del seu so. Totes tenen nom.
De fet, a la Marina Alta en tenim dues, la campana Santa Llúcia (1450) que es troba actualmente al Museu Arqueològic i Etnogràfic de Xàbia, i la campana Sant Joanet de Mosquera (1450) que està depositada a la parròquia de la Nativitat de Maria d’Alcalalí. La primera es va trobar a l’ermita de Santa Llúcia a Xàbia tot i que pertanyia a l’ermita de Sant Joan, i la segon tenia el seu lloc primigeni a l’ermita de Sant Joanet.
Si ens posem a pensar-ho, el repicar i el voltejar de campanes són un so gairebé ancestral. Com i quant ens ha acompanyat aquesta vibració sonora al llarg dels anys? Guardem algun record? De ben segur que sí, perquè antany era el transmissor de la informació. La veu del poble estava al campanar. Lligada d’aprop pel retor o pel frare. Música de segles. Antiga i ben viva, amb missatge senzill i rotund. Ara ja no és el mateix, impera la mecanització. Com a mínim però, tal i com reivindiquen el campaners de la Catedral de València, s’haurien de mantenir tres condicions: conservar o restaurar les campanes originals, reproduir el seus tocs tradicionals, i no impedir que es fagen els manuals. Englobar així tot el seu conjunt com a instrument vibrant que forma part de les nostres vides i que pot resultar captivador.
Com sinó sabem que hi ha celebració? Repicar de campanes també és motiu de festa i tradició.
