En este episodi del podcast sobre memòria històrica “El Mur” tractarem un capítol de la nostra història molt dur en el que parlarem dels espanyols, i especialment els valencians, que van morir, i alguns sobreviure però amb seqüeles per a tota la vida, als camps de concentració i d’extermini nazis.
En este episodi del podcast sobre memòria històrica “El Mur” tractarem un capítol de la nostra història molt dur en el que parlarem dels espanyols, i especialment els valencians, que van morir, i alguns sobreviure però amb seqüeles per a tota la vida, als camps de concentració i d’extermini nazis. Els temples de l’Holocaust, on massacraren a 11 milions de persones, vora la meitat jueus. Llocs sinistres, hui molts reconvertits en espais de memòria, com Dachau, Ravensbruck, on anaven les dones, Treblinka, o pot ser el més tristament famós de tots, Auschwitz. Parlarem especialment d’un, Mauthausen, el conegut com Camp dels espanyols, on les SS que assumiren la responsabilitat de l’anomenada solució final, van concentrar als espanyols, que consideraren apàtrides, i marcaren amb un triangle roig al pit. Allí patiren la crueltat humana en grau màxim, en companyia de jueus, sobre tot, però també de gitanos, d’eslaus, d’homosexuals, de qualsevol que no s’ajustara al model de raça ària. Quasi tots els deportats tingueren un patró comú: foren republicans que van fer la guerra d’Espanya, que van fugir a França a peu per la frontera, que combateren o feren trinxeres per a l’exèrcit francés, i que acabaren en el pitjor dels llocs possibles, on ningú voldria haver estat: on la vida, o la mort, es jugava en un instant, i de manera aleatòria, als camps que el Tercer Reich va escampar per tot Europa. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 10 d’El mur, que es diu “Valencians a Mauthausen”.
Luis Estañ, de Callosa de Segura, fou el presoner 4375 al camp de concentració nazi de Mauthausen. Va lluitar com a voluntari a l’exèrcit republicà, on va arribar a ser tinent. En acabar-se la guerra, va creuar la frontera cap a França, però a l’altra banda dels pirineus no fou ben rebut, com tants altres: recordem que es va produïr la que fou la major diàspora de la història d’Espanya: més de mig milió de refugiats feren el mateix camí fugint de la barbàrie franquista en tan sols uns mesos. Luis fou internat al camp improvisat d’Argelles sur mer. Amb unes condicions inhumanes. A la platja, a l’hivern. Sense protecció. Sense esperança. Tot un infern en la sorra, com va definir-lo el fotógraf Robert Capa.
Imagen: web de la asociación Amical Matthausen
Segundo Espallargas, alias Paulino, fue otro español en Mauthausen, uno con un don muy especial que le sirvió para conservar la vida. Trabajaba duramente en la cantera de lunes a viernes, pero los fines de semana, tenía que boxear para los nazis. Y ganar: si no, lo hubieran gaseado. Y se convirtió en un superviviente: en el boxeador imbatido de Mauthausen.
En el podcast recordamos a Luis Estañ y Segundo Espallargas, dos casos cualquiera, ya que la verdad es que españoles en los campos de concentración nazis hubo, y muchos. Según los datos actualizados hace muy poco por la asociación Amical de Mauthausen, 5.200 españoles fueron asesinados en el campo, llevando en el pecho el triangulo rojo que identificaba a los republicanos. De ellos, cerca de 400 valencianos. La mayor parte, murieron en el que se conoce como el matadero de Mauthausen, Gusen.
Foto: La tristemente famosa “Escalera de la muerte” de Mauthausen
Paco Aura era otro de los supervivientes de Mauthausen, el campo en el que se concentraron la mayoría de españoles. Paco, de Alcoy, con una historia muy similar a la de Luis Estañ, y el resto de republicanos deportados. Hizo la guerra civil, tan sólo con 17 años. Se integró en un batallón de trabajo del ejército, donde cavó trincheras para los franceses. Y dio con sus huesos en Gusen, donde sobrevivió un tiempo récord, más de cuatro años.
Paco va morir fa uns mesos envoltat de la seua família, a sa casa, Alcoi, quan li faltava molt poc per complir el segle. Ell fou l’últim, dels vora 700 valencians que van aconseguir sobreviure als camps d’extermini nazis. El seu testimoni sonor, i el de molts altres que van viure a les portes de l’infern, l’hem pogut recuperar gràcies a un documental fet pel realitzador valencià Pau Vergara fa 15 anys, “Más allá de la alambrada”.
Pero, porqué tantos españoles y también valencianos, acabaron en los campos de exterminio nazis? Nos lo explican en el podcast Marc Baldó, y Adrián Mínguez.
La lletra de la cançó “Els cinc de Pego” de la Gossa sorda, és un homenatge als 5 joves de Pego que compartiren destí a Gusen: cap d’ells va aconseguir sobreviure al treball com esclaus a la cantera, i a més, durant molt de temps, quasi ningú al seu poble, se’n va enrecordar d’ells. Al menys, fins que esta cançó els va reivindicar. Els presos eren forçats a pujar una i altra volta carregats amb blocs de granit unes duríssimes escales, que anomenaven de la mort. A voltes, aleatòriament, però sobre tot ho feien amb els presos jueus, els vigilants de les SS empentaven fins fer caure els presoners.
Un altre que no va soportar el treball d’esclau: Manuel Ferrer Gasulla, nascut a Morella, va morir als 40 anys en Mauthausen el 18 de febrer de 1942, després de dos anys i tres mesos de calvari. Ho recorda el seu nebot net, Ximo Puig, President de la Generalitat.
Foto: Homenatge a Antonio Machado en Godella
Pel camp dels espanyols també va passar el famós fotógraf de Matthausen: Francesc Boix. No només va sobreviure per a denunciar-lo: va aconseguir amagar els negatius que provaven els abusos i assassinats que van cometre els nazis als camps. Fou l’únic espanyol que va declarar als juís de Nuremberg. Recentment, una película recorda la seua história, amb Mario Casas interpretant-lo.
El 5 de mayo de 1945, hace ya 75 años, el campo de Mauthausen-Gusen fue liberado por las tropas americanas. Las fotografías históricas de ese día dan fe, de que los presos que sobrevivieron a la huida de los nazis, recibieron con una pancarta a los aliados, en la que ponía: “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”
Aún así, el calvario para los republicanos no acabó ahí: siguieron siendo apátridas durante muchísimos años, sin un hogar al que retornar.
Ya no queda nadie vivo para recordarlo. Pero los testimonios directos los tenemos aún ahí. Recordemos a Paco Aura, que dedicó todos sus esfuerzos durante muchísimo tiempo, a que lo que había pasado, lo que conservaba en su memoria, no se olvidara. Ahora, un puente en Alcoy conmemora su figura. Y a Luis Estañ, que tiene una calle en su pueblo, Callosa de Segura, y que ya viejo, siempre iba a cualquier colegio que le pidiera que contara a los escolares su historia, la historia de cómo se puede sobrevivir al infierno.
Encetem la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on sempre volem donar la paraula als que poden contar les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són tot testimonis molt majors, que van viure, que van vore com es portaven a afusellar a son pare, o son tio. Parlen Amparo Piquer, de Rafelbunyol, Lirio Pinilla, de Sagunt, i Tomás Bou Aragó.
Foto: En casa de Amparo Piquer, filla d’afusellat de Massamagrell, amb la seua neboda Alicia.
Això que acabes de llegir és el guió aproximat del capítol 10 d’“El Mur”, el que hem dedicat als valencians que van patir l’experiència d’estar tancats en un camp de concentració nazi, com el de Matthausen.
El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Imagen: web de la asociación Amical Matthausen
