En este quart capítol del podcast sobre memòria democràtica “El mur” s’enrecordarem d’uns grans oblidats, soterrats per lustres d’injustícia històrica. Parlarem dels “maquis”.
En este quart capítol del podcast sobre memòria democràtica “El mur” s’enrecordarem d’uns grans oblidats, soterrats per lustres d’injustícia històrica. Parlarem dels “maquis”. Un fenomen que es va produir molt a prop de nosaltres, amb una activitat molt notable, d’uns personatges que amb els anys es van convertir en mítics, tot i la capa d’oblit. Mites i herois, lluitadors per la llibertat en temps molt difícils, però també foren acusats de bandolers, de delinqüents, de lladres i assassins. Precisament, els últims afusellats al mur de Paterna, foren maquis. Guerrillers llegendaris, com Basiliso Serrano, de malnom (perquè tots tenien nom secret per a intentar no ser rastrejats) de malnom, el manco de la pesquera, mort en desembre de 1955. Formaren una oposició armada al règim organitzada i recolzada pel Partit Comunista des de l’exterior, i que es va produir a Espanya a molts llocs, però també prop de nosaltres. A la serrania, un enclau entre muntanyes i de difícil accés, hi hagué un dels últims refugis d’estos lluitadors per la llibertat, que aguantaren amagats, passant fam, fred i privacions, fins a 15 anys després de que Franco guanyara la guerra.
Dins d’este univers del maquis, hi ha un punt destacat marcat al mapa; un xicotet poble situat a Conca, però molt prop de la frontera amb València i Terol. Santa Cruz de Moya té ara poc més de 200 habitants, i fou durant molts anys, centre neuràlgic per al recolzament als guerrillers que es desplegaven en xicotetes partides, per tota la serrania. En el seu terme, en novembre de 1949, es va produir l’assalt armat a Cerro Moreno, on la Guàrdia Civil després d’un setge ferotge que va durar hores, va aconseguir desarticular la partida. Estesos per la muntanya, quedaren els cadàvers d’una dotzena de maquis, quasi els últims.
Fou el tir de gràcia a un col.lectiu d’opositors a la dictadura al que quedava ja molt poc per a extingir-se. I desde fa més de 20 anys, ací a Santa Cruz de Moya l’associació la Gavilla verde treballa per recuperar la memòria dels guerrillers. Matías Alonso és un dels activistes per la memòria als que sentim al podcast.
Foto: Matías Alonso
El manco de la pesquera, Basiliso Serrano, fue uno de los últimos maquis en caer. Fue miembro de la llamada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, seguramente la más numerosa, activa y mejor organizada de todas las que combatieron en el monte a la feroz dictadura de Franco. De origen anarquista, Basiliso se echó al monte en 1941 junto a republicanos recién llegados desde Francia, y se integró en el quinto sector, supeditado a una estructura política en el extranjero y militar escondida en la montaña.
Formaron juntos la primera partida de guerrilleros en la comarca de Requena. Sus acciones fueron sobre todo de supervivencia: no tenían medios materiales, para enfrentarse abiertamente a la guardia civil.
El sabotaje y el boicot, los secuestros y robos para conseguir dinero y alimentos fueron lo más habitual, aunque también hubo acciones violentas: lo que llamaban ajusticiamientos a colaboradores del régimen.
El manco fue detenido por fin, cuando los maquis huían ya en desbandada hacia Francia, en 1952. 3 años después, fue uno de los últimos fusilados en el muro de Paterna. Y el primero, hace ya 15 años, en conseguir salir de la ignominia de las fosas y que sus restos volvieran al pueblo de La Pesquera.
Jovi Viadel es el director del documental "Los últimos Guerrilleros", filmado hace casi 20 años. En él se cuenta la historia de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, y de sus protagonistas más míticos. Todos han muerto ya, pero Jovi recogió su testimonio y gracias a él podemos oírlos, como el de Florián García, de apodo, Grande, jefe de la Agrupación.
Foto: Florián García “Grande” fotograma extraído del documental “Los últimos guerrilleros”
Grande fue uno de los guerrilleros más míticos, y uno de los pocos que logró sobrevivir. Fue capitán del ejército leal a la república, y fue atrapado en la ratonera del puerto de Alicante. Después estuvo en el campo de concentración de Albatera, pero logró salir, e integrarse en la lucha clandestina siempre a las órdenes del PCE. En 1946 se echó al monte desde Valencia, donde estuvo seis años. Nos lo cuenta en el podcast Pepe “El gafas”.
En el maquis hubo espacio para las escuelas populares, pero también para las mujeres guerrilleras, y entre ellas, destaca Remedios Montero, Celia de apodo, que perdió en el monte a su padre y su hermano. Allí conoció al que después sería su marido, Florián el Grande.
Tant Florián com Remedios fugiren d’Espanya, i treballaren a París, a Praga... en 1978 s’instal·laren a València, on moriren, amb molt poc de temps de diferència, fa 10 anys.
Florian i Remedios, o Grande i Celia, tingueren molta sort. Van sobreviure, sobre tot, a la gran matança de Cerro Moreno, on els agents de la Guàrdia Civil van acabar violentament i sense deixar espai a l’escapatòria, amb el que quedava d’una guerrilla que ja només volia que abandonar les armes i fugir.
El documental de Jovi Viadel no replega tan sols els testimonis dels guerrillers, també la versió de l’altra part dels dos que s’enfrontaren, en realitat dels únics que, després d’eixe dia de fúria i mort, visqueren per a contar-ho: la dels guàrdies civils que participaren en l’assalt a Cerro Moreno.
En 1955, ja amb la guerrilla totalment desarticulada, Franco conseguia per al Moviment Nacional, la dictadura espanyola, l’únic lloc de tot Europa on el fascisme havia conseguit consolidarse i sobreviure, el reconeiximent internacional del món democràtic, en ingressar Espanya en les Nacions Unides. Per davant s’estenia el futur del desarrollisme i de les campanyes publicitàries posteriors dels 25 anys de pau, la pau dels cementeris. Des de la Generalitat es lluita ara per revertir eixa grosa capa d’oblit.
Parla Iñaki Pérez, Director General de Qualitat democràtica "se han dado pasos, los pasos legislativos son importantes. La ley de Zapatero aunque tiene lagunas, es importante. Pero igual que los guerrilleros, los que no tuvieron más remedio que echarse al monte, en otros países son considerados como héroes, i aquí, mucha gente no saben quienes fueron".
També Viadel replega testimonis de la repressió no tan sols dels guerrillers, sinò també de qualsevol que els donara recolzament. Les recompensen per delatar als maquis arribaven als 5.000 pesetes. Parlen ara Pedro Alcorisa, guerriller, al que mataren a son pare només per ajudarlo, i la seua germana victoria.
Els germans Alcorisa conseguiren fa 4 anys recuperar el cos de son pare, soterrat en una fossa del cementeri de València després d’una llarga lluita als tribunals. El govern municipal de Rita Barberá va alçar el que definiren com un “mur infranqueable” per impedir-lo. Recuperar la memòria de los maquis és encara una de les asignatures pendents que poc a poc es van aprovant. Molts dels caiguts foren afusellats a la muntanya i els cossos s’abandonaren soterrats de mala manera.
Fa ja 17 anys que es va estrenar el documental de Jovi Viadel, i tots els guerrillers han mort ja. Però l’associació La Gavilla Verde encara organitza, cada tardor, una festa a Santa Cruz de Moya per a no oblidar-los.
La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorda per nosaltres la tercera generació; la del fundador de la UGT a Xeraco, ens la conta el seu net Jaume Coscollá; la d’un diputat del PC del front antifeixista, que la narra el seu net Salvador Pomares, i la d’un regidor del PSOE a la Pobla Llarga, per la seua neta Marlen Gomar.
El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Foto: Matías Alonso
