En este tercer episodi parlarem de grans noms, grans personatges que tot i que estigueren soterrats baix una capa d’oblit durant molt de temps, ara es reivindiquen, s’estudien, tenen carrers dedicats, es parla d’ells
En este tercer episodi del podcast sobre memòria històrica “El mur” contarem, de nou, històries. Oblidades, encara que potser no tant, afortunadament, perquè hui parlarem de grans noms, grans personatges que tot i que estigueren soterrats baix una capa d’oblit durant molt de temps, ara es reivindiquen, s’estudien, tenen carrers dedicats, es parla d’ells. No sempre fou així, hi ha que tindre-ho present.
Parlarem de Juan Bautista Peset Aleixandre, pot ser el més conegut dels afusellats a Paterna: rector de la Universitat de València, metge de prestigi, burgés ric i envejat, i cap de llista de Izquierda Republicana al Congrés dels Diputats el 1936, just abans de la sublevació militar. També haurà temps per a parlar d’altres afusellats, com Vicente Carceller, director de la revista satírica la Traca, i el seu dibuixant Carlos Gómez Carrera, que signava les seues caricatures com Bluff. Ambdós cometeren només el que han anomenat delictes de tinta: es a dir, ridiculitzar públicament als traïdors a la República. També seran protagonistes d’este tercer capítol d’”El Mur” un senzill enterrador, de nom Leoncio Badía, i una dona, Pepica Celda, que fou la primera que va aconseguir que son pare afusellat recuperara la dignitat. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 3, d’”El Mur” que du per títol: “Els grans noms del mur”.
Foto: Manuel Azaña
En el último discurso que dio Manuel Azaña, ya en plena Guerra Civil, reclamó paz, piedad y perdón para España. Y azañista convencido, fue el Doctor Juan Bautista Peset Aleixandre.
Santiago Hernández y Mati Alcaraz són els directors d’un documental que reivindica la seua figura. Peset ve d’una prestigiosa família de metges, i ell mateix destaca des de ben jove per la seua capacitat de treball: tenia un impresionant currículum acadèmic, amb tres doctorats als 22 anys, i una prestigiosísima carrera de metge.
Explica Mati Alcaraz que "li deien l’apòstol del a vacunació, hi ha un capítol molt emotiu, que és quan salva al seu fill amb una vacuna que va fer ell. Era una referència humana, va salvar gent a la presó, era eixa grandíssima persona, que com a metge no només tenia que salvar persones, també societats malaltes".
Quan finalment decideix presentarse com cap de llista de Izquierda Republicana per València, és el candidat més votat. Santi Hernández ens conta que és ell qui posa nom als que no tenen nom de Paterna, pel que significava, era l’intelectual de referència. La política en aquella època no era normalment professional, formaven part els que eren referències socials a València i a tot Espanya. Peset fou el polític més votat, un referent, era el metge de València.
Però en abril del 1939, Peset es converteix en enemic públic número 1. Va intentar escapar d’Espanya, fins i tot va intentar-ho pel port d’Alacant, a bord del mític Stanbrook, però no va voler deixar la família a soles. I va tornar. Inmediatament fou detingut i sotmés al primer Consell de Guerra. Ho conta al podcast Juan Miguel Company: el seu iaio era amic de Peset.
Tot i les peticions de clemència, Peset fou afusellat el 24 de maig de 1941, a les 6 de la vesprada, al mur de Paterna.
Hauria de morir el dictador que va signar la seua sentència, per a que s’escomençara a recuperar el seu nom. El 1976, el poeta Vicent Andrés Estellés li va fer un homenatge al seu Ofici Permanent, que al podcast sentim en la veu de Pau Alabajos.
Vicente Carceller es un caso muy particular de las víctimas caídas en el muro de Paterna. Fue editor de la revista satírica y anticlerical “La Traca”. Nos cuenta cosas de ella Paco Martínez, profesor de periodismo en la Universitat de València.
La traca representa a Franco abiertamente gay, enamorado de los plátanos y los moros aguerridos. En cuanto acaba la guerra y llegan a Valencia los sublevados, emiten órdenes de detención específicas.
Carceller fou torturat, i conten que obligat a menjar-se la revista que tant havia ofés al General rebel Franco. El dibuixant Bluff, Carlos Gómez Carrera, fou empresonat i obligat a col.laborar amb el règim en una revista carcelària.
Tant Carceller com Bluff compartiren finalment saca d’afusellament, i fossa comuna. Cap dels dos confessaren mai la identitat d’altre dibuixant, que així, va salvar la vida.
La següent de les nostres històries no és la d’un afusellat, sinó la d’un enterrador. Su nombre no era Juan Simón, sino Leoncio, Leoncio Badía. Y enterró a muchos republicanos: miles de ellos, en la época más dura con sacas diarias de hasta cincuenta personas. Cuando el corto trayecto desde el muro de fusilamientos hasta las fosas comunes de Paterna por el que se transportaban los cuerpos, lo bautizaron como el camino de la sangre.
Leoncio fou només un humil enterrador, que es treia un sobresou per a alimentar els seus, però que ajudava als familiars, jugant-se la vida. Molts testimonis ho conten: ell per exemple va donar el cos de Peset als familiars, o va posar innumerables botelles de vidre baix dels cossos, que després serviren per a identificar a les víctimes.
Pepica Celda llig l’última carta de son pare: "Espero que tengais toda la armonía posible del mundo, porque son cuatro días, pero sí que os digo que soy inocente, inocente del todo. No puedo más, porque no tengo más alientos, i porque ha llegado el momento fatal para mí, ya os he hecho padecer bastante..... Se despide con todo vuestro consuelo. Memorias para vuestro padre, que no os olvideis ni un momento de mí."
Baix el crani del pare de Pepica trobaren una d’eixes botelletes, i gràcies a això, José Celda fou el primer represaliat que, molts anys després d’arribar la democràcia, van poder traure de la fosa comuna i identificar a Paterna. Pepica té ara 88 anys, i una gran memòria.
"A mon pare el maten el 14 de setembre de l’any 40 a les 7 de la vesprada. (...) Ma tia va, i el fill major, de 6 ó 7 anyets, i ell es puja d’alt de la garrofera, i va vore com el fusellaven. Que si l’hagueren pillat no se salva. I clar, ma tia tots esperant que vinguera, i també anà una germana de ma mare, agüela del meu nebot, i mon tio Batiste, i estaven en la porta de darrere, on entraven els difunts, no en la principal, vulguent entrar, i la guardia civil digué, si entren, no eixirán. I mon tio i ma tia se’n anaren".
També la mare fou empresonada al convent de Santa Clara. Pepica es va quedar desemparada, i la única eixida per a una xiqueta filla de represaliats fou començar a servir en una casa. Tota la seua vida, va patir la por i el menyspreu dels vençuts.
Quan quasi ningú parlava de memòria i de fosses, Pepica va iniciar una lluita per recuperar les restes de son pare. Fou la lluita d’una pionera, plena d’incomprensió, fins i tot per part dels mateixos familiars de represaliats.
Vicent García Devís, junt a la seua tía Pepica, fou un dels que més va lluitar per aconseguir-ho: el seu iaio José Celda, agricultor, afiliat a Izquierda Republicana, ara descansa a sa casa.
En la nostra secció fixa en “El Mur”, que anomenem “El calaix dels testimonis encadenats”, sentirem les històries dels represaliats, dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són històries contades en la intimitat familiar, baixet perquè ningú de fora ho sentira. Ara ha arribat ja el temps d’alçar la veu. Contem hui les històries de tres afusellats a Paterna, en la veu de distintes generacions: d’un fill, Juan Luis Pomares, d’una neta, Aurora Máñez, i d’una besnéta, Joana Frau.
El Mur és un serial sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Foto: Manuel Azaña
